Meije Oriental 3.891 m

El massís dels Ecrins  és la veritable joia dels  Alps Francesos,  més extens que el massís del Mont Blanc i lluny  de les multituds i dels  espectacles que allà  es donen, les activitats que s’hi realitzen tenen un marcat caràcter alpinístic degut a l’allunyament i la complexitat de les seves valls. Els escarpats cims són poc apropiats per a l’excursionista  o l’esquiador però els ulls d’un escalador observaran infinites possibilitats i magnífics reptes.

La Meije Oriental se situa al Nord dels Ecrins i és el punt terminal d’una de les travesses més emblemàtiques dels Alps: La travessa de la Meije, des del cim occidental, passant pel cim Central, o Doigt de Dieu. Aquesta cursa s’inicia al refugi del Promontoire i acaba al refugi de l’Aigle recorrent  una aresta vertiginosa a fregar sempre els 4.000 metres. El cim Oriental queda relativament separat d’aquesta travessa i la seva ascensió no té la mateixa dificultat tècnica però tant l’aproximació com l’ascensió constitueixen una cursa de gran interès.

A finals de l’estiu del 2007 els amics de Banyoles, en Jordi i  la Núria, em van comentar la seva voluntat de visitar la Meije Oriental i em va faltar temps per apuntar-m’hi. Tot seguit, consultant les guies en les que la pols s’hi instal·la per la falta d´ús, obteníem la informació que ens  va convèncer de les impressions que ja teníem: una aproximació que comença al pont del Brebis a uns 1.500 m i acaba al refugi de l’Aigle a 3.450 m havia de ser un cop d’efecte important a les nostres cames. Una conversa telefònica  amb el guarda confirmava que les condicions d’aquell setembre no eren les millors:  pràcticament no quedava neu a la fi d’un estiu calorós i la presencia de gel era general. I tal com deia la guia: “Si l’arête est en glace, elle devient trés delicate…” magnífic… una elecció al  millor moment, com sempre.

En moltes ocasions llegim el relat d’una activitat de muntanya a partir d’una relació cronològica del que succeeix . Sempre he considerat que aquesta forma d’expressar-se  és molt vàlida però manca d’una part de tot allò que ens aporta la muntanya: emocions, sensacions, satisfaccions... Com diu l’autor australià Greg Child  : “El relat no és més que una expressió de segona mà de la realitat, els millors moments s’inscriuen únicament a l’esperit humà”.

La visita que vàrem fer a la Meije tan sols l'entenc a partir d'aquestes sensacions personals. Es pot parlar de la duresa de l'itinerari fins al refugi però el que es manté a la memòria és el grandiós espectacle de muntanyes de vertigen i valls allunyades, el caòtic desordre de les pedreres, les elevades arestes, el passatge de la vira Amieux amb la seguretat que dóna el seu cablejat i per fi la gelera de Tabuchet, tota ella un caos d'esquerdes i seracs glaciars.

Arribar al refugi de l'Aigle va ser tota una sorpresa, diminut davant de la immensitat que l'envolta i exposat als elements, l’any 2007 encara guardava l'estructura original de la seva construcció al 1912 sostinguda pels cables que li donen una certa seguretat quan el vent sacseja les seves parets. L'edifici és tot historia en si mateix, una historia que aviat acabarà per la construcció d'un nou edifici. L'acollida va ser d'allò més càlida i amigable en el darrer dia de la seva obertura del 2007, tot un plaer que havíem d'agrair a l'agradable guarda.

El capvespre ens va regalar una vetllada de meravelles, sota un cel estàtic i gairebé mineral la llum del vespre reflectia tots els seus colors sobre roques i geleres, el paisatge passava d'una claror enlluernant a un càlid vermell, després a tota la gamma de blaus per difuminar-se finalment en la grisor de la nit. Mentre el fred s'endinsava dins nostre la natura ens oferia uns del millors regals en forma d'infinits colors.

L'endemà, amb la primera llum del dia ja havíem superat la rimaia i ens trobàvem als pendents superiors que ens van obligar a utilitzar els dos piolets i a col·locar cargols de gel, cada cop de piolet feia saltar les escates del dur gel que tot seguit es perdien a l'abisme. A partir del coll vàrem iniciar una agraïda escalada mixta que permetia admirar el paisatge i sentir el suau fregament del vent, però sobre les arestes gelades tot canviava, allà on el buit de la vertical reclama el seu tribut no ens podíem permetre el més mínim error. Lentament el cim va arribar en una soledat privile-giada, sense cap escalador a la zona i el refugi tancat fins al seu proper estiu. Sempre m'he fet la pregunta del per què els Ecrins ofereixen una sensació tan inigualable d' espai i llibertat i crec que cadascú té la seva pròpia resposta però que el sentiment és extensible a tots els apassionats d'aquest indret.

Una de les desgràcies de l'alpinista és la necessitat de quedar-se poc temps al cim davant la necessitat de refer el camí per trobar unes bones condicions. En el nostre cas ens preocupava molt l'estat del gel a les arestes i la realitat ho confirmava, amb molta cura, uns pocs rappels i desfent el trajecte de la glacera arribàvem al refugi, ara solitari i captivat pel silenci.

Mentre el sol desapareixia darrera els relleus de la muntanya el descens es convertia en un llarg endinsar-se a la foscor de la nit. Al discret llum del frontal seguia el monòton i esgotat pas que conduïa fins a la vall. A l'igual que les gotes de la pluja saonen la terra o com les fulles cauen lentament dels arbres, era un d'aquells moments en què els pensaments s'interioritzen lentament en la pròpia consciència.

Manel Sanz

Meije Oriental: 3.891 m.

Punt de Sortida: Pont des Brebis. 1.500 m. Villar d'Aréne.

Refugi: L' Aigle. Club Alpin Français. 3.450 m.

Dificultat: III PD en terreny mixt. En neu o glaç fins a 50º.

Desnivell i horaris:

1er. Dia: 1.950 m. de 5 a 7 hores.

2on.Dia: 450 m. de 3 a 4 hores. Descens: de 2 a 2'30 hores.

Material: Casc, piolet, crampons, corda, arnés, descensor, mosquetons de seguretat, 3-4 cintes exprés. Preveure algun empotrador i cargols de gel.

Excursió al Punta Alta de Comalesbienes (Aigüestortes)

Finals de juny, amb les restes encara fumejants de la nit més curta de l’any ens embranquem en una experiència que pretén ser de convivència i companyonia, tot gaudint d’un context de natura, plaer pels sentits i per l’esperit.

Així comencem a fer camí cap a Barruera, centre d’operacions on se situa el càmping que hem escollit per a allotjar-nos en família i dur a terme, durant aquest dies, excursions diverses per la zona, plena de bellesa natural i arquitectònica, sembrada de romànic, d’aigües termals, d’aire pur i bones vibracions.

El dissabte comencem amb un plat fort, l’ascensió al Punta Alta de Comalesbienes, de 3014 m. De bon matí, quan encara el sol no s’ha llevat més que tímidament sobre l’horitzó, deixem Barruera en cotxe per apropar-nos a l’Embassament de Cavallers, des d’on triem un camí a mà dreta que ens adreça en una ascensió difícil i pedregosa per una tartera llarga i tortuosa. El temps acompanya, el sol, de bon matí, no ens maltracta encara amb el seu fuet ardent, i anem pujant, a l’ombra de la pròpia muntanya. El camí es fa, a voltes, complicat, havent de calcular amb precisió on posem cada peu, per tal de no fer caure les pedres avall i no prendre mal. El grup s’allarga, els més forts tiren amunt, ja ens aniran esperant pel camí. Anem pujant, la vegetació de les vores ens va donant la nota de color entre la grisor calcària de la via que ens mena cap el cim.

Fem alguna parada tècnica, per tal d’agafar forces: aigua, xocolata, fruits secs i sobretot el descans, ens ajuda a mirar el cim amb més optimisme. Anem pujant, i quan sembla que ja arribem, encara hi ha un pic més alt, una mica més endavant... fem servir cames i braços  per tal de poder seguir en alguns trams i finalment, cap el migdia, arribem al punt que la corresponent fita ens indica com el més elevat, el cim, amb vistes al Besiberri, el Comaloformo, i al fons de tot l’Aneto, que ens saluda en la llunyania...

Però després de la satisfacció de la feina feta, no val a badar, ens resta encara un descens dur, llarg, amanit de neu en els trams més alts.

Comencem a baixar trepitjant neu fins els genolls, el dubte passa per triar la neu, més tova, o la dura pedra, que ens ha acompanyat durant tota la travessia. Les forces comencen a estar minvades, i la perspectiva del descans de l’arribada al campament encara queda llunyana. Així que continuem baixant, recordant que tenim genolls i cames...

El sol apreta, el cos sua i les cames es queixen a cada passa, però ja hi som pel tros, ara una pedra, ara un roc, el camí avança fent baixada amb la perspectiva d’arribar al Refugi Joan Ventosa i Calvell, on farem una parada reconstituent, un mos i una beguda per apujar els ànims. Pel camí encara trobem alguna font que ens regala aigua del desglaç per amorosir els llavis. I així, poc i poc i bona lletra, arribem a zones més verdes on la vegetació o l’aigua d’algun rierol ens regala un escenari diferent, de bellesa esclatant, del que em vist fins llavors. Una miqueta més, una petita pujada i arribem al refugi. Allà ens refresquem, ens omplim el pap amb les vitualles dels nostres sarrons i passat el recés emprenem el descens cap a Cavallers. L’últim tram és una paleta de colors vius, aigua transparent, bestiar que pastura... el riu ens mena d’aquesta manera cap el tancament del cercle iniciat hores abans. Les forces, minvades, semblen recuperar-se en aquest darrer tram amb la perspectiva del merescut descans, una dutxa d’aigua fresca i un bon soparet al càmping de Barruera.

Ha estat un jornada llarga, i al vespre, el sopar, la conversa, els acudits, i fins i tot una ampolla de cava, per celebrar el primer tres mil d’algú de la colla, ens van tancant els ulls i ens menen cap els dominis de Morfeu. Encara queden dies i excursions per fer, el Campament Social del Centre Excursionista Empordanès a la Vall de Boí- Aigüestortes queda inaugurat.

Diego